Farinetes, farines, farro

L’origen de les farinetes és molt humil, es un plat econòmic i típic d’hivern. Però la cuina actual, com la italiana o la cuina Volcànica de La Garrotxa, ha recuperat aquest plat i sovint amb presentacions molt elaborades, enriquides amb algun ingredient local de prestigi, com per exemple la tòfona.

A La Garrotxa hi ha dos fires anuals dedicades a les farinetes i la seva promoció culinària. La Fira del Farro de la Vall de Bianya, que s’organitza al voltant del farro de blat de moro, i la Fira del Fajol de Batet de la Serra dedicada al cultiu i aplicacions gastronòmiques del fajol. Des del punt botànic el fajol no es un autèntic cereal, no és pas una gramínia ni té gluten, però se’n fa el mateix ús.

Es té constància que a l’antiga Grècia ja es feien farinetes amb farina d’ordi, mentre a l’Imperi Romà també es menjaven però de blat. La recepta del farro apareix als llibres de cuina medievals catalans (Llibre de Sent Soví, Llibre del Coch).

Les farinetes poden ser dolces o salades. Les versions salades se solen utilitzar com a acompanyament mentre que les dolces es menjen com a postres. Les farinetes de fajol més populars son dolces i es preparen fent una gelatina que es fregeix i desprès s’ensucra. El farro de blat de moro salat normalment se serveix amb cotnes, llardons, rostillons de cansalada o botifarra, i crostons de pa fregit.

Us deixem la recepta de farro salat :

Ingredients:

  • 200 g de farina de blat de moro
  • 2 talls de cansalada
  • daus de pa fregit
  • aigua
  • sagí
  • oli

Elaboració:

Tireu la farina i el sagí en una olla amb aigua bullent. Deixeu-ho coure uns 20 minuts sense remenar. Fregiu la cansalada I afegiu-la a la olla, juntament amb el pa.

http://www.ajuntament.valldebianya.org/ca/fira-del-farro-2018.aspx

http://www.batetdelaserra.cat/fira-del-fajol/

 

Genètica RAL


L’any 2009 el Grup Roma va iniciar un projecte per crear una nova raça porcina amb l’objectiu d’obtenir una carn de porc de qualitat, gustosa i tendre, un tipus de carn semblant a la del porc tradicional d’abans. Era un projecte trencador, perquè la tendència general apostava per genètiques amb alt índex de conversió, sobre tot productives, però també responsables en gran part de l’empitjorament progressiu de la qualitat de la carn de porc, molt sovint estellosa i eixuta. D’aquest projecte va néixer el que ara coneixem com porc “Ral d’Avinyó”, que avui podeu trobar a les nostres botigues. El porc Ral es el resultat d’encreuar dues races de porc, mascles Berkshire i femelles Duroc. S’aconsegueix així conjugar les qualitats de les dos races, la tendresa de la carn Berkshire, fruit de les curtes fibres musculars d’aquests animals, i la infiltració de greix – el característic vetat – de la raça Duroc, que proporciona suculència a la carn. Una acurada alimentació, sense la qual les millors genètiques fracassen, fa la resta.

Llom Ral

La raça Berkshire es molt apreciada en els països anglosaxons i està documentada des del segle XVII. La excel·lent qualitat de la seva carn va fer que fos l’animal favorit de l’aristocràcia anglesa. La família reial britànica va mantenir durant molt de temps un ramat d’aquests porcs al seu palau de Windsor. D’Anglaterra el Berkshire va saltar a Amèrica del Nord, on a mitjans del segle XIX es fa fundar la associació de ramaders per a preservar la puresa d’aquesta raça porcina, que es considerava essencial per millorar el nivell dels ramats. I va arribar també al Japó, on avui es coneix com porc Kurobuta, la carn del qual es molt apreciada en aquest país del Pacífic.

Porc Ral text

El porc de raça Duroc, amb la seva característica coloració roja, té el seu origen en els porcs rojos criats a Nova Anglaterra a principis del segle XIX. Coneguda al principi com Duroc-Jersey, aquesta raça va sorgir del encreuament de la raça Jersey Red y la antiga Duroc de Nova York. No està massa clar d’on procedien originalment aquests animals. Es diu que els primers exemplars van arribar a Amèrica des de la costa africana de Guinea amb el tràfic d’esclaus. Mentre altres suggereixen que son descendents de porcs ibèrics provinents d’Espanya o Portugal.

http://www.gruproma.com/es/marcas/ral-davinyo/

American Berkshire Association: http://www.americanberkshire.com

 

‘Per Dijous Gras, botifarra fins al nas’

El proper 4 de febrer es Dijous Gras, dia que assenyala l’inici de les festes de del Carnestoltes i cau sempre en lluna nova perquè es una celebració lligada al calendari lunar. Se celebra de molt antic, en un almanac de les festes de Barcelona de 1792 titulat “Sarrabal de la ciutat de Barcelona para el año 1792”  és la primera vegada que trobem dades interessants referents al Dijous llarder. L’autor del Sarrabal li dedica aquesta graciosa dècima:

DecimaLa tradició d’aquest dia, diu en Joan Amades, era la de menjar carn de porc en abundància, com una mena de preparació per encarar l’abstinència quaresmal. Els bons barcelonins menjaven les típiques coques enllardades i un cuinat característic de la diada, anomenat cassola. La cassola era un cuinat de porc, amb ous batuts, canyella i sucre, de tal manera que al coure’s al forn, els ous formaven una crosta. A Valls encara es cuina la cassola de Dijous Gras, un arròs dolç de porc amb crosta. Podeu trobar la recepta a:  http://www.vilaweb.cat/noticia/4231580/20150214/cassola-carnaval-valls.html.

Dijous-Gras-A4

 

Avui dia, el costumari està protagonitzat per les truites i els ous barrejats amb la carn de porc, les botifarres, els llardons i les seves coques. No pot faltar a taula la tradicional botifarra d’ou, un embotit que s’elabora amb papada, magra de porc i ous, pràcticament en la mateixa proporció. Es a dir la mateixa quantitat de carn i ous. Es piquen, salpebren i barregen els ingredients, s’emboteixen en tripa, i les botifarres es couen durant 45 minuts.

A casa nostra no en falta pas de botifarra d’ou!

 

 

 

 

 

 

 

Pecorino Romano

2297105935_45914f6828

 

Pecorino Romano D.O.P.

Pocos quesos en el mundo tienen un origen tan antiguo como el Pecorino Romano. La elaboración de este queso ya está descrita hace casi 2000 años, por autores latinos como Marco Terencio Varrón y Plinio el Viejo. Se sabe que se producía en las cercanías de la ciudad de Roma, y formaba parte de la ración diaria estipulada para los legionarios romanos: 27 gramos de Pecorino para devolver la fuerza y el vigor a los cansados soldados.
El Pecorino Romano es un queso de leche de oveja (la palabra pecorino deriva de pecora, que en italiano significa oveja), de pasta dura, color blanco o amarillo pálido y peculiar sabor salado, entre picante y amargo. Se emplea con frecuencia en la cocina italiana, en platos de pasta, a menudo rallado, y debido a su sabor es idóneo para la elaboración de salsas, en especial aquellas de origen romano, como la bucatini all’amatriciana.
Probad unos spaghetti cacio e pepe…………probad!